Església de Sant Pere de Perafita

La primera notícia que es té del lloc de Perafita data de l’any 909, quan es cita l’indret com a límit de la parròquia d’Olost. L’església de Sant Pere no apareix documentada, però, fins l’any 1074, en un testament dels senyors de Lluçà. L’any 1121 es documenta per primera vegada la parroquialitat de l’església de Sant Pere tot i que és probable que ja ho fos des de molt abans. La població i el terme pertanyien a la demarcació del castell de Lluçà i la part de la parròquia no integrada municipalment era de la demarcació de Sant Boi de Lluçanès, possessió tradicional de la mitra de Vic. Malgrat tenir el terme dividit en dos dominis prou potents, la parròquia conservar la seva independència, sense formar part del col·lectiu d’esglésies vinculades al monestir de Lluçà, ni lligar-se a la parròquia de Sant Boi, que en aquest segles ja era una parròquia important.

Ja en el segle XIII hi havia en la sagrera de la parroquial un petit nucli de cases, origen de l’actual poble de Perafita. Durant el segle XVI calgué construir un nou campanar, degut al deteriorament del campanar romànic, obra que fou encarregada a un mestre d’obres de Vic i en la qual col·laboraren econòmicament els pagesos del terme parroquial.

En la segona meitat del segle XVIII un nou temple fou edificat per a substituir la vella església romànica. El nou edifici, construït en estil barroc, no fou acabat fins a l’últim detall, quedant per polir la façana i el campanar. L’any 1885 es començà a parlar de canviar la ubicació del cementiri, situat davant de l’església, ja que es trobava al mig del poble i no reunia massa bones condicions. L’any 1886 s’inhumà i se’n construí un de nou fora de la població; en el lloc de l’antic cementiri es construí la placeta i l’escalinata d’accés a la parroquial, i s’arranjaren els voltants.

Durant la Guerra Civil espanyola el temple fou saquejat; van desaparèixer nombroses imatges i ornaments, entre ells un magnífic retaule barroc que ocupava tot el fons del presbiteri. Acabada la guerra, la reparació no es feu esperar, i a 1941, amb l’església ja rehabilitada, el bisbe Joan Perelló beneí i consagrà l’ara de l’altar major, que fou de nou consagrat l’any 1965. Ens els anys noranta es varen realitzar obres importants en l’església parroquial; es va refer la teulada, es va pintar la nau, es posà calefacció, etc. Entre els anys 1991-1993 Joaquim Busquets va executar una notable decoració del presbiteri.