Castell de Lluçà

La primera notícia del castell és del 905 quan el bisbe de Vic, Idalguer, acudí a Lluçà a consagrar l’església de Santa Maria, situada als peus del castell. Els senyors eminents del castell eren els comtes de Barcelona, i com a tals, reberen diversos juraments de fidelitat dels vicaris comtals.

El primer membre conegut és Sunifred de Lluçà que manà redactar el seu testament el 988. A partir d’aquí la família és ben coneguda (molts dels seus testaments es conserven als arxius del bisbat de Vic). La possessió del castell de Lluçà per aquesta família no és documentada fins a una data compresa entre el 1063 i el 1076 quan Guisad II de Lluçà féu jurament de fidelitat al comte Berenguer I pels castells de Lluçà i Merlès. Aquesta família tingué un moment d’esplendor al final del segle XI, quan un seu membre fou bisbe de Vic, primer, i després, arquebisbe de Tarragona, per la qual cosa la família rebé infeudacions, com la guàrdia del palau episcopal i de les batllies d’Osona, el castell del Quer, dins el mateix terme del castell de Lluçà i el castell de Tarragona. També hi ha constància de Guisla de Lluçà, filla de Sunifred II de Lluçà i Ermessenda de Balsareny, la comtessa de Barcelona Guisla, casada l’any 1027 amb Berenguer Ramon I i després del 1035 amb Udalard II, vescomte de Barcelona. Després, la família es tancà a conservar el que havia aplegat i començaren a crear conflictes als seus senyors. El 1180 hi hagué una controvèrsia entre el rei Alfons I i Pere de Lluçà, es fallà a favor del monarca, per dilucidar sobre la pretesa propietat en alou que pretenia gaudir la família Lluçà en els castells de Lluçà i de Merlès. El mateix Pere de Lluçà, el 1198, jurà fidelitat al rei Pere el Catòlic pels castells de Lluçà i Merlès, també ho feu el seu fill Ramon de Lluçà al rei Jaume I. Amb Ramon de Lluçà s’estroncà el nom de la família, ja que només sobrevisqué una filla del matrimoni amb Sibil·la de Queralt. La pubilla, Elisenda de Lluçà, es casà vers el 1256 amb el senyor del castell de la Portella, Bernat de Saportella, que aportà al patrimoni dels Lluçà els castells de la Portella, la Quar, Gironella i la Guàrdia de Sagàs.

Amb Bernat de Saportella començaren els conflictes pel domini del castell de Lluçà que culminaren amb un setge al castell. Els bisbes de Vic, l’any 1265, l’hi exigiren prestació de vassallatge. No ho acceptà fins al 1272 però les relacions entre Bernat de Saportella i el bisbat de Vic es tornaren a deteriorar el 1278. També hi havia conflictes amb el rei Jaume I qui, després d’un greu conflicte el sotmeté i perdonà. Posteriorment, Pere el Gran l’any 1278 ordenà el setge del castell de Lluçà que fou pres i destruït el març del 1279 i encomanat a Guillem de Moliner. El 1286 Alfons el Franc concedeix a Bernat Guillem de Saportella el retorn en feu del castell de Lluçà entre altres. Jaume II l’hi concedirà les justícies civils i criminals excepte les penes de sang i autoritzarà la restauració de castells.

Al s. XIV s’entroncaren amb els Fenollet, vescomtes d’Illa (Rosselló), que van vendre la baronia de Lluçà als Pinós. Després la baronia va passar als Peguera. A partir d’aquest moment les males relacions entre la baronia i els homes de Lluçà van provocar que aquests preferissin dependre de la jurisdicció reial. Això no ho van aconseguir fins al final del S. XV, quan, destruït el castell durant la guerra civil de remença, la baronia es va incorporar a la Corona i el 1491 era creada la sotsvegueria del Lluçanès. La família Pinós, abans de 1579 comprà al rei la baronia i la jurisdicció de Lluçà. El 1596 la baronia fou venuda a la família Agulló la qual el 1511 la vengué al rei, incorporant-se definitivament a la corona.